Vacances: 30 dies naturals o 22 laborables, i per què no és igual

El que diu l'article

L'art. 38.1 de l'Estatut dels Treballadors diu que el període de vacances anuals retribuïdes serà el pactat en conveni col·lectiu o contracte individual, i que «en cap cas la durada serà inferior a trenta dies naturals».

Trenta dies naturals. Això és tot el que diu el text. Els 22 dies laborables no són a l'article.

D'on surten els 22 laborables

Dels convenis. És una equivalència molt estesa —tant que es repeteix com si fos la llei— i surt d'un càlcul raonable: trenta dies naturals, en una setmana de dilluns a divendres, donen al voltant de vint-i-dos dies laborables, segons on caiguin els caps de setmana i els festius.

L'equivalència és útil i, a la pràctica, la majoria de convenis la recullen. Però és una millora pactada, no el mínim legal. Qui hagi de defensar un càlcul davant d'algú faria bé de citar el seu conveni, no l'art. 38.

Per què no és igual com es comptin

Perquè el que es compta canvia el resultat.

• En dies naturals, dissabtes, diumenges i festius que cauen dins del període consumeixen vacances. Trenta dies naturals seguits són quatre setmanes i dos dies.
• En dies laborables, només es descompten els dies en què aquella persona hauria treballat. Vint-i-dos laborables, en una setmana de cinc dies, són més de quatre setmanes i mitja de calendari.

Per a algú amb jornada de dilluns a divendres, els 22 laborables surten millor. Per a algú que treballa caps de setmana en torns rotatius, el càlcul és un altre i cal mirar el conveni amb cura.

Per això un saldo de vacances sense dir en quina unitat està no significa res. «Et queden 8 dies» és una frase incompleta.

Un exemple amb números

Una persona amb jornada de dilluns a divendres demana de l'1 al 15 d'agost, tots dos inclosos.

• En dies naturals se li descompten 15 dies, caiguin com caiguin.
• En dies laborables, si en aquell tram hi ha dos caps de setmana complets i un festiu, se li descompten 15 − 4 − 1 = 10 dies.

Cinc dies de diferència sobre la mateixa absència. Per això la unitat no és un detall administratiu: és un terç del saldo.

Com es calcula el saldo de qui entra a mig any

Qui entra al març no té dret a les vacances de tot l'any: les merita en proporció al temps treballat. El càlcul habitual és senzill: dies de conveni × (dies de contracte a l'any ÷ 365).

Amb 30 dies naturals i una alta l'1 de març queden 306 dies de contracte, i el saldo és d'uns 25 dies. Molts convenis i moltes empreses arrodoneixen a l'alça, i és una millora perfectament vàlida: el mínim és un terra, no un sostre.

El que no val és el contrari: prorratejar per sota del que surt, o fer que el primer any no generi vacances.

Les vacances no es paguen

El mateix art. 38.1 diu que el període de vacances «no serà substituïble per compensació econòmica». No es pot acordar cobrar els dies en lloc de gaudir-los.

L'excepció és el final de la relació laboral: si algú marxa amb dies pendents que ja no pot gaudir, aquests dies es liquiden. Això no és substituir vacances per diners; és saldar el que s'ha meritat i no s'ha gaudit.

Quan es gaudeixen

L'art. 38.2 diu que el període es fixa de comú acord entre empresa i treballador, conforme al que estableixi el conveni sobre planificació anual. I hi afegeix un termini concret: el calendari de vacances es fixa a cada empresa i la persona coneix les dates que li corresponen amb dos mesos d'antelació, almenys, al començament del gaudi.

Dos mesos. És la part de l'article que més s'incompleix sense voler, i la que més conflictes evita quan es compleix: gairebé totes les discussions d'agost es resolen al maig.

Què passa si una baixa te les impedeix

L'art. 38.3 cobreix el cas, i ho fa en dos règims diferents.

Si el període de vacances coincideix amb una incapacitat temporal per contingències diferents de l'embaràs, el part o la lactància natural, i això impedeix gaudir-les l'any natural, es poden gaudir en acabar la incapacitat, sempre que no hagin passat més de divuit mesos des del final de l'any en què es van originar.

Però si la coincidència és amb una incapacitat temporal derivada de l'embaràs, el part o la lactància natural, o amb els períodes de suspensió dels apartats 4, 5 i 7 de l'art. 48, el dret és a gaudir-les en acabar la suspensió «encara que hagi acabat l'any natural», sense el límit de divuit mesos.

Són dues regles, no una. Aplicar el termini de divuit mesos a tot fa caducar dies que no caduquen, i és un dels errors més cars d'aquesta matèria: el dia que es reclama, el càlcul es refà sencer.

Què passa al final del contracte

A la liquidació apareixen els dies meritats i no gaudits, i es paguen. També pot passar el contrari: que la persona hagi gaudit més dies dels meritats en el moment de la baixa, i aleshores es regularitzen a la baixa.

Perquè aquell càlcul no sigui una discussió cal una sola cosa: que el saldo estigui clar durant tot l'any, no que es reconstrueixi l'últim dia.

Com deixar-ho escrit sense discutir cada estiu

Quatre decisions i un document de mitja pàgina:

1. Quants dies i en quina unitat (naturals o laborables). Si és laborables, que ho digui el conveni o el contracte.
2. Si es prorrategen des de la data d'alta i amb quin arrodoniment.
3. Si caduquen el 31 de desembre o es poden gaudir fins a una data de l'any següent.
4. Com es demanen i amb quanta antelació, i qui decideix quan dues persones del mateix equip demanen el mateix.

Res d'això ho imposa la llei amb aquest detall, i precisament per això convé escriure-ho: el que no està escrit es decideix cada juliol, i es decideix pitjor.